Canet desperta...

L'Equip de govern de Canet de Mar, reflex probablement del seu propi cap,
està format per polítics de laboratori, del que se’n diu “cuina” dels
 partits, inclosos els d’Unió i les nissagues de les quaranta famílies de
"tota la vida". No del nivell més òptim, tot sigui dit. Pot semblar que
funciona en temps de bonança, quan la maquinària municipal no té problemes
per recaptar i la gent té feina i només es preocupa per saber on passarà les
vacances. Funciona al calor de la propaganda i de la militància
incondicional. Però en el terreny de la veritat, quan s’ajunten la
reflexió i la incertesa, la realitat present i l’esperança per a un futur
millor, la impetuosa joventut i la serenitat de la maduresa, aquest govern fa
aigües i es desmunta. Necessitaria encara més tòpics, més discursos fets,
més “tornarà en Paco”. El problema és que això pot funcionar un temps, però
en queda gaire més...?
Els pot salvar que els catalans (i els de Canet entre ells) en el fons hem
estat sempre un poble dèbil d’esperit i condemnat a trobar-nos un cop
darrere l’altre amb els nostres dimonis familiars. La nostra irritació sol
ser la de la impotència i la de la falta de força i de confiança per
prendre una decisió trencadora (d’aquelles capaces de guanyar el futur) i
seguir-la amb convicció. Ens queixem de la marxa de la ciutat i de la
gestió del govern. I ho fan ciutadans, associacions, veïns, entitats i,
fins i tot, alguns membres dels partits socis de govern del PSC, els atípics
ERC i Unió. S’enfaden i criden, donen algun cop de puny damunt la taula
però, de sobte, semblen lamentar el que han dit i miren cap una altra banda.
Per això, tot i ser conscients que els socialistes en el seu "tripartit
atípic" governen la ciutat (els seus socis aporten alguna cosa....?) fa
temps que no saben per on caminen ni cap on van, i viuen instal·lats
en la propaganda i els tòpics, quan va repetir el seu pacte amb Unió i ERC
 al 2007. Va ser l’èxit d’allò “dolent conegut” "del tornarà en Paco",
del conformisme resignat i del pessebre interessat, i també d’aquells que,
amb por a les coses noves, van preferir el costum de la tristor al risc de trobar-se
amb una alegria desconeguda. Ara es diu per la ciutat que el canvi polític
serà possible, que Convergència i el PP faran per fi el sorpasso, que ja
es respira. Però els dimonis familiars segueixen presents en una societat,
la de Canet, tan caïnita com sempre, que ha seguit debilitant el seu
esperit. Si alguna cosa em sembla especialment greu en aquests deu anys de
governs atípics d’esquerres sumat a la gent de "tota la vida" de Canet de Mar, és el 
profund adormiment de la gent amb nivell del poble. La inoculació d’una 
terrible creença de que tot passa per l’Ajuntament. És hora de
regenerar-se. De deixar de banyar-se a la platja de la mandra. La resignació
vi la por no han mogut mai muntanyes. La gent de Canet de Mar s’ha de
mobilitzar, persona a persona i al marge dels partits polítics, i reclamar 
que només ella te la clau per aconseguir el seu somni d’abraçar el futur.

Sergio Lorente,
És diplomat en infermeria i membre de la llista del PP del 2007