Toni Romero és el nou president del Partit Popular de Canet. En aquesta nova etapa vol fer visible que el populars tenen un projecte per al poble. L’objectiu és aconseguir representació municipal el 2011gràcies a un important treball en equip. Una cosa que Romero està acostumat a fer, ja que durant molts anys va ser jugador de bàsquet.

Dani Grao

L'Equip de govern de Canet de Mar, reflex probablement del seu propi cap,
està format per polítics de laboratori, del que se’n diu “cuina” dels
 partits, inclosos els d’Unió i les nissagues de les quaranta famílies de
"tota la vida". No del nivell més òptim, tot sigui dit. Pot semblar que
funciona en temps de bonança, quan la maquinària municipal no té problemes
per recaptar i la gent té feina i només es preocupa per saber on passarà les
vacances. Funciona al calor de la propaganda i de la militància
incondicional. Però en el terreny de la veritat, quan s’ajunten la
reflexió i la incertesa, la realitat present i l’esperança per a un futur
millor, la impetuosa joventut i la serenitat de la maduresa, aquest govern fa
aigües i es desmunta. Necessitaria encara més tòpics, més discursos fets,
més “tornarà en Paco”.

Molt em temia que aquest any no es pogués gaudir del Canet Cançó. La crisi econòmica, el poc poder de convocatòria que podia patir la cançó catalana en aquest moment i la manca d’un programa atraient on el poble de Canet es pogués sentir identificat em feien suposar el pitjor. Però no, anava errat, per a sorpresa meva i per a altres amants de la Cançó vam poder constatar que el Cicle de Cançó +d6 es realitzaria, ja que els cartells anunciadors així ho proclamaven.

En acostar-me a un dels esmentats cartells, vaig poder observar que l’amic Xavier Dotras seria qui actuaria. “Caram”, vaig pensar, “en Xavier s’ha passat a la cançó”. Força gent sap que hi ha grans músics, molts d’ells relacionats amb el món del jazz, que han col·laborat amb cantants i de vegades han fet interpretacions molt personalitzades de temes relacionats amb la cançó. Per citar-ne alguns: Tete Montoliu, Manel Camp, Josep Maria “kitflus” o en Santi Arisa. Vaig dir-me doncs: “I per què no en Xavier?”.

El passat 4 d’octubre es va realitzar al local del Centre Parroquial una reunió per informar i constituir la junta de la plataforma Pel Dret a Decidir.
Immediatament es van posar en marxa els mecanismes pertinents per part de la reacció canetenca nacional espanyola per adreçar una queixa al senyor bisbe. Aquest es va situar al costat de la reacció nacional espanyola, tot enviant una carta al senyor rector on demanava que no s’utilitzés el local “perquè pot dividir els feligresos”. És evident que els nacionals catòlics espanyols no veuen amb bons ulls que el poble decideixi res (continuen somiant amb un Caudillo). Tant el senyor bisbe, els espanyolistes, com el senyor rector estan en el seu dret i són conseqüents amb les seves decisions. Res a dir, els felicito per la transparència que han demostrat.

Benvolgut Quirze,
Responc a les teves propostes, curós i realista.
Indústria: Isidre Jover i Cia va ser la fàbrica més important en la seva especialitat per la revolució tecnològica i industrial en el món del gènere de punt. Però quan una cosa es fa gran i creix sense miraments és quan els costos s’han de controlar “a la pela” i si aquests són interessadament difícils de controlar, és quan ve l’espetec i l’anar fent mentre caiguin cada setmana. Tant se val, sense preveure el càstig que això pot representar que és ni més ni menys que la fugida cap al continent nord-africà. La competència s’enduria i calia una millor gestió financera. Resultat, com deia literalment la meva àvia, “arriba cartrons que tots són xinos”.